Acostumo a explicar que el meu estat d’ànim, o la meva felicitat instantània, registren al llarg del temps una línia pràcticament plana. Té suaus pendents, petites davallades, o petites crescudes segons el dia de la setmana, o el cicle menstrual –sobretot això últim-, però en general, és estable. Prou he trigat a aconseguir això, 'mantenir la línia', i deixar de viure muntada en una muntanya russa.
I seguit d’això, acostumo a explicar, que tanta estabilitat, és refotudament avorrida. De fet, el que tothom voldria és que la línia tingués pics positius sovint. Molts de petits i senzills, i algun de gran i important de tant en tant. Està clar que en el moment en què ho tenim pràcticament tot resolt, estudis, amics, família, economia... sembla que poques coses ens poden aportar felicitat extra en una dosi significativa, però crec que tots en tenim una de clara: enamorar-se, i totes les seves variants, amb més o menys intensitat, amb més o menys rellevància.
Però, ull! Aquesta és una manera molt arriscada de perdre la linealitat de l’estat d’ànim. Perquè tant com puja, baixa. Seria il·lús esperar que el fet d’enamorar-se només ens aportés coses positives. Tothom ha experimentat les patacades de després, que sovint superen amb escreix el valor absolut a la felicitat guanyada. Quan he estat enamorada, la meva línia recta s’ha fos, i he patit alts i baixos importants al llarg del temps. Com passa a tothom, suposo! Però al final de tot, remuntes l’última gran davallada, i recuperes la teva línia recta –pendent zero- meravellosa, i és llavors quan mires enrere i et veus, i penses que tot plegat, et feia sentir viva.
El que esperem en enamorar-nos és que aquesta línia no faci més que pujar, o que es mogui de l'estabilitat fins a dalt amb pics molt intensos. Pot ser així, però com dius, el risc de que la línia després baixi sota mínims també és molt gran. No en dieu efecte rebot d'això, els metges? Bé, potser són els farmacòlegs. Però si no visquéssim aquests riscos no aniríem enlloc, oi? Per poder viure grans coses cal arriscar-se a caure després. No té per què passar, però collons si passa.
ResponEliminaquan has posat ull!, has penat en ull! directament o has pensat primer: ojo! o dp has traduït?
ResponEliminanomés qüestiono!
l'anònim, anonimus (això si que ho puc ser jo, tan sols)
el millor de tot seria que podéssim dominar la linea cap a on volem nosaltres, però no es pot. El que si podem fer es intentar-ho sempre i si no aconseguim ser allà on volem que no sigui per falta d'intentar-ho.
ResponEliminaBon cap de setmana....amb pics positius
yaiza! T'he escoltat al programa de radio rubí, al qual, per cert, vaig avui ajjaja i m'he passat pel teu blog. Està molt bé!!
ResponEliminaEns veiem!
XeXu, pensar que ens enamorarem i que tot serà feliç i perfecte és una ingenuïtat, quan ja tens certa edat i has viscut certes coses. No és només que l'amor s'acaba (tot sovint) i que llavors hi ha una gran davallada. Una cosa que volia transmetre és que quan estàs enamorat, mai tens una línia plana (parlo per mi... potser hi ha parelles diferents!), sinó més aviat unes ones o una petita muntanya russa. Sempre vas amunt i avall, perquè fàcilment el teu estat d'ànim depèn una mica del que fa o deixa de fer l'altre. Evidentment, la possible davallada final és quelcom que s'ha de tenir en compte, però si només penséssim en això, no ens decidiríem mai a provar, no?
ResponEliminaAnonimus, de debò, jo us clavo el rotllo de la vida sobre l'amor i els enamoraments i les línies rectes, corbes i parabòliques i tu em preguntes si he pensat ojo! i ho he traduït? Ets la pera. En tot cas, al principi de dir Ull! sí que era una traducció, però diria que ara ja ho he incorporat al meu diccionari mental. Et serveix la resposta?
Garbí, completament d'acord... si no podem dominar la línia, almenys ho hem d'intentar. Si volem que pugi, ho hem de facilitar, si tenim oportunitats per tenir pics, no es poden desaprofitar!
Bon cap de setmana per a tu també! I molts pics positius!
Pol, espero que hagi anat de conya pel Rubí Blogs! És prou entretingut anar-hi, i sempre puja una mica la moral i dóna una empenteta al bloc. Ja procuraré escoltar-lo quan el pengin dilluns. Fins aviat!