El valor d'un 't'estimo'

Als 16 anys, una de les primeres coses que vaig aprendre –o que em van ensenyar- respecte l’amor i les relacions de parella, és el valor de dir t’estimo. Em faig el càrrec que no funciona així per a tothom i que probablement no és més que un plantejament personal o, en el seu moment, de parella.

L’Albert Espinosa, en la seva última novel·la, diu que totes les parelles tenen els seus codis, i potser és una de les (poques) coses en què puc estar d’acord amb ell. En aquell moment, per nosaltres, dir t’estimo era dir moltíssim. I per mi ha seguit sent així, malgrat que allò es va esgotar fa temps. T’estimo ha quedat reservat per quan ho sents de debò, al 100%. Pels moments especials, en què no pots dir altra cosa que això. No serveix com a fórmula quotidiana, per acomiadar una trucada de telèfon o per dir-ho sense pensar-hi. No ens podem acostumar a dir t’estimo sense pensar.

I evidentment, m’he trobat més d’un cop amb la decepció que algú es prengués el meu t’estimo a la lleugera, sense adonar-se de tot el que jo volia dir amb dues paraules. Perquè repeteixo, ja sé que és una forma molt personal d’entendre-ho, però per mi serà així per sempre.

Així que si dic t’estimo, dic molt, ho dic pràcticament tot. En el meu antic codi de parella (i curiosament, també ho defensa l’Espinosa, i això em neguiteja una mica, perquè el llibre és clarament posterior), hi havia un últim esglaó, superior al t’estimo. Eren dues paraules excepcionals, i d’ús poc freqüent, però que tenien un gran poder en els moments dolents. Això, de moment, prefereixo guardar-m’ho per mi.