On són els límits?

Quan coneixem gent nova, normalment les circumstàncies de la trobada, o els amics en comú, marquen quina mena de relació hi haurà entre nosaltres i els nouvinguts. Almenys en un principi, després tot pot acabar canviant radicalment, és clar. Hi ha casos prototípics, per a què m'entengueu:

Entres a la universitat i coneixes un munt de gent nova. Al final del primer curs saps perfectament que la gran majoria quedaran per sempre a l’esglaó de coneguts o ‘ex-companys de classe’, però també saps que aquell grupet d’entre cinc i deu persones seran bons amics durant molts i molts anys, potser per sempre. Això és l’esperable quan coneixes de la gent de la teva facultat, encara que costi un any saber qui serà qui.

Quan la teva millor amiga troba parella, i te’l presenta, amb poques paraules saps si et cau bé o no. I si et cau bé, passa automàticament a ser bon amic teu. L’aniràs veient amb freqüència, i potser fins i tot fareu broma parlant d’ella. Algun dia acabaràs sent el seu testimoni de bodes, qui sap.

Si t’apuntes a un curset d’idiomes o de macramé, potser hi coneixes gent molt maca, però en general són persones condemnades a desaparèixer de la teva vida tan bon punt acabi el curs. És estrany que hi hagi algú amb qui acabis mantenint amistat a llarg termini, tot i que pot passar.

En el cas que algú de la colla, porti un amic de fora a fer unes birretes amb vosaltres, saps que el fet d’acabar sent o no amic de l’amic, dependrà de la freqüència amb que ‘el nou’ s’apunti a sortir amb la teva colla.

El que costa més de pronosticar, al meu parer, és qui acabarà creuant la barrera de l’amistat convencional -el que jo prefereixo anomenar ‘company’- i arribarà a allò que jo en dic ‘amic’. Vull dir amic, amic, o amiga, amiga. Dels de debò. D’aquells que els pots comptar amb els dits d’uns mà.

Hi ha un últim tipus de coneixença que, distingint-se de les altres, no permet intuir per on anirà la cosa. Són aquelles persones que apareixen a la teva vida com un bolet, que no els veus a venir i de sobte són allà, han arribat sols, en una situació que pot ser considerada neutral. El seu destí dins la teva vida té potser el ventall més ampli de possibilitats, no hi ha límit superior, ni límit inferior: poden desaparèixer tan ràpidament com han arribat, i quedar abandonats en l’oblit en qüestió de pocs mesos, però també poden acabar sent un d’aquells que creua la barrera de l’amistat i s’instal·la en la teva vida per sempre. Amb tots els matisos possibles entre un extrem i l’altre. Aquesta impossibilitat de previsió, aquest interrogant, fàcilment em porta de cap, a mi que m’agrada saber-ho tot, o creure que ho sé. Però també dóna cert interès a la jugada. Quan arriba gent d’aquesta manera a la meva vida, m'agrada pensar que només pot ser bo: res a perdre i tot per guanyar.

Si algú vol explicar alguna altra trobada prototípica... que no s’ho pensi dues vegades! Segur qui n'heu viscut moltes de diferents, i riurem llegint-ho!